29S Vaga general

Raons per fer una vaga

Les mesures econòmiques que ha pres el govern darrerament, amb l’aplaudiment de la patronal i la banca, són l’agressió als drets laborals i socials més gran dels darrers deu anys. Cap d’elles serveix per a eixir de la crisi, i només empitjoren les condicions de vida i de treball de la majoria de la gent.

Resumidament la reforma laboral i els anuncis sobre les pensions i la desocupació signifiquen, simple i clarament abaratir el treball i retallar els drets laborals (indemnitzacions, baixes mèdiques, convenis…) i les despeses socials. Volen fer-ho per disposar de fons per les ajudes actuals i futures a la banca, i per augmentar fàcilment els beneficis de les empreses i dels mercats financers, eixa és la seua solució a la seua crisi.

Cal canviar aquestes polítiques, perquè no ens trauran de la crisi, no crearan ocupació, i no faran una economia a la mesura i al servei de les persones; les pràctiques que han causat la crisi no poden seguir aplicant-se amb més acarnissament, i els personatges i els economistes que ens van conduir a ella han d’abandonar els ministeris i deixar d’assessorar governs. Cal obligar-los a rectificar, perquè sí hi ha altres polítiques possibles, eficaçes i més justes, i perquè ací no manquen diners, el que sobren són lladres i especuladors.

Instruccions per fer una vaga

1
Ara cal alçar la veu, és el moment de fer la vaga,
tots i totes junts. Ningú voldria haver de fer-la, a
tots ens dol que ens descompten el salari d’eixe
dia més la part de festa. Però no queda més remei que
defendre amb força nostres drets i a la nostra gent, i
necessitem que siga un èxit perquè si no els parem els
peus hi haurà més agressions als nostres drets laborals
i socials, i s’encrueliran amb les persones i sectors més
dèbils i precàries.

2
Si treballes en una empresa amb sindicats forts
mostra la teua disposició a la vaga, explica
les teues raons i participa en les assemblees,
parla i anima al teu company o companya de treball.
Pensa que les ràdios i les teles, i la premsa en general,
ja ha començat la campanya en contra: que si no hi ha
motius suficients, que si ara no toca, que ningú la farà…
en cobren molt per boicotejar-nos i sembrar el desànim.
Nosaltres hem de fer veure que hi ha motius i voluntat,
i que no anem a deixar-nos atropellar. Fem visible allò
que ells volen amagar!

3
Si estàs en una xicoteta empresa o en una
oficina, o si tens por a represàlies del patró per fer
la vaga, crida al sindicat perquè envie un piquet
informatiu a la teua empresa, a recordar que fer vaga
és un dret constitucional, i advertir que denunciarem
els empresaris que tracten d’impedir-ho per mitjà de
coaccions.

4
Si eres pensionista o no tens treball, no
dubtes que la teua participació també
és important. El 29 de setembre ha de
tindre un gran suport ciutadà, ha de ser una vaga
ciutadana. A més, en realitat no són a soles els
salaris i els drets laborals el que estan amenaçat.
És molt més que això. Són la pensions que volen
abaratir i retallar; les despeses en educació, el 35
% menys de beques en la universitat, les ajudes
per als dependents, i la sanitat a què també volen
ficar mà en la mesura que puguen. Per això hem
de recolzar la convocatòria de vaga general dels
sindicats i participar cadascú i cadascuna com
puguem.

5
És important que la vaga es veja, que el
xicotet comerç tanque, que els autobusos
no circulen o ho facen buits. No agafes taxi
ni autobús, no compres la premsa, no vages al
bar. No compres tampoc en el supermercat, ni en
el forn, pots fer-ho el dia anterior.

6
No portes al col·legi als xiquets, deixa que
els educadors puguen fer la vaga sense
pressions, (els han baixat els sous i reduït
els mitjans, en tenen moltes raons per protestar).
Si eres estudiant no vages ni a l’institut ni a la
universitat, uneix-te als piquets en tindràs un lloc
entre companys.

7
Acudeix els serveis mèdics només si és
una urgència. No és el dia més adequat per
a arreplegar receptes, pots anar un altre
dia, pensa també en els altres i que la vaga es fa
per a millorar els serveis públics. Tampoc val la
pena anar a fer tràmits administratius, deixa-ho
per al dia 30, ajuda a fer una vaga general total.

8
Vine a la manifestació central de la
vesprada a les 19h en Sant Agustí. És molt
important, allí ens ajuntarem tots i totes,
els que fem la vaga perquè tenim treball, i també
aquells persones que estem parades o jubilades,
valencians o immigrants. I no dubtes en portar
als xiquets. El dia 29 prendrem tranquil·lament
els carrers, i la vesprada serà una cercavila, una
manifestació pacífica i relaxada que demostrarà
que la majoria ens neguem pagar els plats trencats
i les festes de banquers i constructors. Fes la teua
pròpia pancarta, i convida el teu veí. Acudeix a les
manifestacions, hem de ser molts i moltes.

Plataforma pels drets socials de València

Escriptures

Vinyeta d’ODO. Publicada a L’Informatiu 7 de juliol de 2010

Reestructuración del estado de bienestar

Entrevista a Antonio Antón, sociólogo y autor del libro “Reestructuración del estado de bienestar”, publicado en Talasa Ediciones. Miembro de acciónenred

“El recorte de gasto público es una medida contraproducente para frenar el paro”

La sanidad pública, el sistema de pensiones y el conjunto de prestaciones sociales están en pleno proceso regresivo, según advierte el sociólogo de la Universidad Autónoma de Madrid Antonio Antón

¿Estamos asistiendo al principio del fin del Estado de Bienestar?

Más que acabar con el Estado de Bienestar, lo que se está haciendo es una reestructuración regresiva del mismo. Se está reduciendo la intensidad de los mecanismos de protección social.

¿Hasta qué punto está afectando la crisis a este proceso?

El impacto de la crisis económica a nivel mundial, y en particular en España, está teniendo claros efectos perjudiciales para una parte significativa de la población. Con los ajustes del mercado de trabajo se está creando más inseguridad y mayores necesidades sociales. De todo modos, aunque la crisis ha acentuado este proceso, la regresión del Estado de Bienestar es una tendencia que viene de atrás. Hay más factores, como el envejecimiento de la población, por ejemplo.

Con la crisis también ha tomado fuerza la necesidad de regular el mercado, de incrementar la protección…

Lo que ha ocurrido es que la sociedad ha tomado conciencia de exigir responsabilidades al núcleo causante de la crisis. Existe una queja y una exigencia de responsabilidades que ha traído la idea de que hay que incrementar la regulación e intervención en el mercado. Hay presión internacional para que los gobiernos tomen nota y adopten posiciones menos neoliberales y más progresivas. Lo que pasa es que también hay otra tendencia, que lleva décadas y también es importante, que defiende la autonomía del mercado, la no regulación, el control de déficit público, la flexibilidad del mercado de trabajo… Estamos en un punto crucial para ver cuál de las dos tendencias gana. Habrá que ver si se refuerzan las políticas públicas o no.

¿Qué cree más factible, la extensión de la tendencia reguladora o el avance de la liberal?

Aunque en estos momentos hay medidas parciales de regulación pública, lo que se está preparando es la regresión profunda del Estado de Bienestar. Mi apuesta personal, en cambio, es la de reforzar las políticas públicas y sociales.

Parece que primer el objetivo de los gobiernos es contener el gasto…

Es contraproducente. Por una parte están ampliando los problemas sociales y, por otra, los intentan reducir. Por ejemplo, en un sentido positivo aunque para mí insuficiente, hace ya unos meses se adoptó una medida para ampliar la cobertura del desempleo. Sin embargo, al margen de alguna medida parcial, hasta ahora no ha habido ninguna salida clara a la lacra del paro más allá de continuar con la política de ajuste y ver si a medio plazo hay alguna reactivación que nos venga de fuera. Hay una falta de responsabilización con resolver el problema central, el paro masivo.

¿Qué servicios sociales concretos corren mayor riesgo?

Lo más significativo y que mayor nivel mediático ha alcanzado ha sido el sistema de pensiones. La alarma social se generó cuando el Gobierno de España decidió lanzarse en retrasar la edad de jubilación a los 67 y cambiar el sistema de cálculo de pensiones.

El argumento que dio el PSOE fue precisamente la necesidad de garantizar el Estado de Bienestar.

El sistema de pensiones en España y en Europa es sostenible a medio y largo plazo. La idea contraria es falsa y se ha basado en datos pseudocientíficos. La propuesta del Gobierno abundaba en una pensión más barata, pero para mí, cualquier reducción de las pensiones es injustificable. La medida no estaba dentro de la lógica de reforzar el sistema de bienestar, sino en el marco de reducción de gasto. Era un recorte. Ha sido el amplio rechazo social lo que ha obligado al Gobierno a reconsiderar, al menos parcialmente, esta medida.

¿Cómo prevé el futuro más inmediato en cuanto a la salida de la crisis y las políticas sociales?

El Gobierno está imponiendo la idea de rebajar el déficit y recortar el gasto. Esto, sin embargo, es contraproducente para la generación de empleo e incluso para la reactivación económica. El motor de la empresa privada está bloqueado, por lo que la locomotora tiene que ser el Estado, el gasto público. Eso, evidentemente, pasa por una reforma fiscal de carácter progresivo para aumentar los ingresos públicos.

¿Estamos tan lejos como dicen de Europa?

En materia de política sociales, somos de los últimos. Tenemos un sistema productivo y de bienestar más frágil. Por tanto, debemos hacer mayores esfuerzos por reforzarlo.

Fuente: Diario de Navarra

Als treballadors públics ens sobren raons per anar a la vaga

En primer lloc, considere una mica sorprenent retreure ARA als sindicats les seues múltiples dependències de l’estat. Això no és cap novetat des dels Pactes de la Moncloa, ja molt llunyans en el temps.

En països desenvolupats com el nostre, les organitzacions sindicals “més representatives” són pilars del sistema -com ho són els partits polítics- amb reconeixement constitucional inclòs. Pateixen doncs, dels mateixos tics que qualsevol altra institució pública-estatal en un marc capitalista. He escoltat arguments-per a no secundar la vaga-del tipus “és una convocatòria corporativista”, “és preferible una vaga general de tots els sectors productius”, “hi ha altres formes d’oposició, la vaga no aconseguirà res… i a més ens descompten 100 € per dia de vaga”. En fi, que arguments a la contra n’hi ha hagut des de totes les perspectives imaginables. Dels arguments escoltats excloc els que defensen agrupacions sindicals corporativistes o els d’aquesta enorme borsa de tertulians televisius o radiofònics que responen als interessos de les patronals dels mitjans de comunicació-públics o privats -o simplement són els seguidors del PP que utilitzen la situació actual per fer caure el govern de ZP. Com si els Rajoy, Cospedal, Aznar, Aguirre, Camps foren una solució a res que no siga desmuntar l’Estat de Benestar, privatitzar fins l’aire i deixar que la corrupció es contemple com una forma més de fer negocis.

Crec que ja existeixen massa tòpics, i no poques enveges socials i consideracions despectives sobre els funcionaris-que-no-peguen-ni-brot, per no plantar cara a aquestes injustes apreciacions “populars”, ignorant que l’engranatge per al bon funcionament de molts serveis públics essencials per a la majoria de la població és el compromís de milers de funcionaris amb l’Estat de Benestar i amb la ciutadania.

Jo he anat a la vaga. Certament sense massa convicció per l’actitud dubitativa d’unes centrals sindicals majoritàries a qui el Decretazo els ha agafat amb el peu canviat i no han reaccionat amb la contundència que exigeix la retallada aprovat pel Parlament espanyol. I és cert que encara més sagnant que la reducció salarial dels funcionaris és la congelació de les pensions o la desocupació galopant que ja mereixia una resposta sindical contundent fa més d’un any.

Però he anat a la vaga. I ho he fet en defensa d’uns serveis públics de qualitat i en contra de retalls salarials i socials totalment injustos. He anat a la vaga per solidaritat amb tants treballadors públics mileuristes i per la nostra dignitat com a treballadors de la cosa pública.

Considere que el conjunt dels sectors socials assalariats anem a rebre més agressions i més dures. Els aturats i els pensionistes tampoc quedaran exclosos de nous “reajustaments estructurals” així que serà millor que anem fent-nos a la idea que hem de proposar punts de trobada -per sobre de les diferències ideològiques legítimes- per promoure respostes contundents al que se’ns ve a sobre.

Ens agrade més o ens agrade menys, hui en dia els sindicats de classe tenen un paper central a l’hora d’articular una resposta social i política, nacional i internacional, al liberalisme neocon, a la globalització en curs i l’especulació financera. Certament poden haver propostes diferents d’oposició a l’ofensiva del liberalisme esbojarrat que governa l’economia mundial al marge de la política i sense passar per les urnes. Totes elles són legítimes si se situen en una perspectiva anticapitalista. Des de les més petites fins a les més massives. La vaga d’empresa, sectorial o general és un dels nostres instruments decisius per parar-li els peus a les elits que hui malament governen el món mundial. O no?

Pep Pacheco

Baix del pont

Vinyeta d’ODO. Publicada a L’Informatiu 9 de juny de 2010

Arguments per no secundar la vaga

Algunes persones m’han preguntat (era inevitable) sobre la vaga convocada per al 8 de juny amb motiu de l’injust (per incomplet) Reial Decret famós. En temps i circumstàncies complexes com les actuals no és fàcil explicar-se amb respostes curtes, però per si a algú li interessa, ahí van algunes de les raons que em duen a NO SECUNDAR LA VAGA ni per tant la manifestació del dia 8.
Els sindicats (com els partits polítics) semblen hipotecats per la cultura de les subvencions i pel manteniment de privilegis interns o, com és el cas del 8 de juny, corporativistes. Quina política de sensibilització, de reivindicació, d’educació sindical, porten endavant, més enllà dels primers de maig o d’afegir-se a grans moviments socials (Iraq) que, curiosament, sorgeixen des de fora dels partits i dels sindicats? Els sindicats de la funció pública no en són una excepció: “ara que toquen la butxaca dels funcionaris, és el moment d’actuar”.
No estic d’acord en participar en aquest assaig (“a veure com va la cosa”) de vaga general (“per si acabem convocant-la”).
No vull participar en la culminació d’una campanya d’acosament i enderrocament (a un Govern) començada el dia 15 de març de 2004, precisament per aquells que ara va a resultar que són els defensors dels pensionistes (per cert, a les hemeroteques es pot comparar l’evolució de les pensions en els governs Aznar i Zapatero), dels dependents (com si aquests no estigueren prou maltractats ja a les comunitats on aquells governen), dels pobres funcionaris (pobres?, aleshores com qualifiquem als milions d’aturats, o als milions d’angoixats per perdre el seu treball?). Precisament per aquells que ara va a resultar que no ansien la desregulació laboral, la contenció i si és possible la rebaixa salarial (i no sols dels funcionaris), l’acomiadament gratis total, l’alliberament de la pressió fiscal a les empreses, la desaparició de la despesa social…
No aniré entre banderetes grogues, verdes i tal (els altres sindicats) i entre pancartes lamentables i insults personals contra uno que yo me sé.
En canvi, no m’importaria sumar-me a exigir:

- la reducció dràstica de les ajudes a l’església catòlica
- una fiscalitat important (i no l’1%) a les SICAV
- una lluita real i efectiva contra el frau fiscal
- el retorn de l’impost sobre el patrimoni i el de societats
- un gravamen important a les grans transaccions financeres
- l’augment de la progressivitat de l’IRPF
- un control fiscal dels beneficis empresarials
- la reducció significativa de la despesa militar

i algunes altres que podríem anar afegint a la llista.

Pasqual Requena

Apunts de l’assemblea sobre la crisi econòmica a Ca Revolta (27/05/10)

La convocatòria de l’assemblea respon a l’intent d’analitzar la nostra resposta a la crisi. Pretenem anar més enllà de la discussió sobre les mesures concretes adoptades per govern de reducció de deute públic, que recauen, en general, en els sectors més desfavorits.

Per a un alt percentatge de la ciutadania s’ha evidenciat com el capitalisme ha salvat la banca i els negocis especulatius. La democràcia està qüestionada per la influència de l’economia, que es qui decideix. Els governs fa un any deien que volien refundir el capitalisme, i ha quedat en res. S’hi constata una manca de lideratges polítics (Antoni Gutiérrez-Rubí: el polític ha de construir un relat per rellançar moviments i il·lusionar)

Sembla que ens trobem davant d’una crisi cíclica, cada vegada més globalitzada i més complexa. Les últimes decisions a nivell europeu indiquen que aquest és l’inici d’una etapa complicada: la intenció és aprimar el sector públic, reduir de les pensions o introduir reformes laborals… A poc a poc anem perdent drets, desfent més la cohesió social (rebuig dels immigrants, aturats en situació cada vegada més precària, satisfacció entre amplis sectors pels retalls als funcionaris) i els impulsos solidaris.

Les últimes mesures del govern són fruit d’una improvisació constant, per tal que a la fi quadren les xifres macroeconòmiques. L’ajustament dels comptes públics que s’ha aprovat incideix en un cercle viciós, on també han caigut els socialdemòcrates (article de Vicenç Navarro): per pagar el crèdit que els bancs -els mateixos que han rebut ajudes per “sobreviure”- han donat als governs. I en el maremàgnum pretenen que donem per bons els arguments oficials. Cal recordar, a més que en la dècada anterior la socialdemocràcia francesa, feu propostes (com la de la reducció de la jornada a les 35 hores) que s’han oblidat.

Tanmateix, no es poden prendre mesures en els ingressos, no es pot retallar en altres despeses? No deuríem exigir saber on van en els nostres diners, una vegada que ens han imposat els retalls? (campanya En Moviment, sorgida com a crítica a la corrupció, però que podem vincular amb la crisi).

El nivell de resposta sindical és molt fluix i els sindicats van fent tanteigs. De moment, els sindicats (CCOO,  UGT, Intersindical -i hi incloem el CSIF, que segueix les consignes del PP) només s’ha convocat una vaga de funcionaris. Hi haurà una resposta gradual, que vaja en alça sobretot arran de la reforma laboral?

Com responem?

Cal fer un diagnòstic en comú i articular un discurs de resistència.
Fins l’any 2007 hem viscut en una bombolla de despeses, luxes i ideologies diluïdes.
Aquesta realitat ha agreujat la incapacitat de l’esquerra per articular-se, a nivell local i mundial. Existeix encara la consciència de classe? I també cap la possibilitat que en una situació de crisi la gent no es moga, per por a perdre encara més drets.
Veiem la crisi a nivell global? Des de la nostra perspectiva de ciutadans d’una societat benestant hem de competir amb altres països on coixegen els drets laborals i socials. I s’hi detecten moviments geopolítics, des dels països emergents.
És eixa la prioritat o ho és reivindicar les millores de qualitat de vida arreu del món de pertànyer a una societat benestant front al patiment a altres zones del planeta?

Potser estem a les portes d’un canvi de paradigma econòmic i vivencial? Hem d’aprofitar la crisi per impulsar altres models econòmics menys destructius amb la natura i els humans, per incidir en un canvi de valors.

Açò no és un atracament

Vinyeta d’ODO. Publicada a L’Informatiu 1 de juny de 2010

Han de convocar els sindicats una vaga general?

Crisi de valors, “funeral” sense flors

En qüestió d’hores, el govern central ha canviat dràsticament la seua idea inicial de gestió de la crisi. Les mesures que proposa -i que tothom coneix ja-van en una única direcció: el cost social del desgavell econòmic actual va a recaure sobre les rendes del treball, les pensions i en retallades dels drets socials.

Entrem en un escenari socioeconomic molt complex. La confrontació sembla inevitable i les alternatives que fonamenten la mobilització social no apareixen amb la suficient claredat, llevat que simplifiquem-tant el tarannà com l’abast d’aquesta crisi-i ens centrem en l’àmbit local/estatal, responsabilitzant exclusivament el govern central i particularment  ZP.

Si hi ha moments en què es pot reconèixer amb bastant claredat l’essència del sistema capitalista, i especialment la globalització del mateix segons els patrons culturals occidentals, aquest és un, sens dubte, dels més clars en els darrers quaranta anys.

També aquest és un moment clau en què des de l’esquerra social hem de fer un esforç d’aproximació, de quanta més gent millor, per posar-nos d’acord en un diagnòstic el més realista possible. I en les iniciatives d’oposició més adequades a les mesures antisocials dels governs europeus, i especialment del govern central espanyol, dels governs autonòmics, de les diputacions i dels grans ajuntaments, i que estan sent imposades des dels poderosos lobbys financers, els bancs i les grans multinacionals.